Comentari de les lectures del diumenge

 

 

 

Diumenge XXXIII durant l’any  Cicle - B  dia 14 de novembre-2021


Aquest penúltim diumenge de l’any litúrgic, enmig dels desastres que anuncien les lectures, el Senyor ens invita a alçar els ulls, perquè en aquell moment serà salvat el seu poble. Siguem sentinelles esperançats, escoltem les seves paraules i proclamem la seva resurrecció.

Les lectures d’avui poden deixar inquiet el cor si es prenen al peu de lletra. O pot ser que, senzillament, ens deixin indiferents perquè ens sonen estranyes. Malgrat tot, Déu ens segueix parlant a través d’elles, i no podem deixar passar aquesta oportunitat per escoltar la seva veu.

Ara que estem acabant l’any litúrgic, la seva Paraula ens parla de la fi del temps. Ho fa amb expressions molt vives, ens volen ajudar a veure de manera plàstica el que passarà aquells dies. Parla, en un primer moment, d’una angoixa com no s’ha sentit abans. Tot és por davant d’un perill imminent.

Pels qui han viscut algun episodi d’angoixa sabran reconèixer aquesta experiència que sols es pot descriure amb imatges. Han sigut dies molt durs pels qui han sofert directament la pandèmia, per aquells que s’han vist empesos cap a un atur que veuen com se els acaba, davant la mirada d’uns fills que no tenen el necessari, o els qui han iniciat una vida de parella que de la nit al dia els ha abandonat, de la incertesa que viuen moltes famílies amb el volcà a les Canàries. Podríem anar posant mil exemples d’aquestes situacions que ens fan sentir de veritat que la vida s’enfonsa.

Germanes i germans. Déu hi és sempre, i és al nostre costat. Aquesta és una veritat que mai no podem oblidar. Ell sempre hi és: ell no ens abandona. Així ho diu Jesús: quan passi tot això, fins i tot aquest món i aquesta vida terrena, sapigueu que ell hi és.

 L’angoixa moltes vegades neix perquè ens sentim sols davant del perill, com despullats i indefensos. Però l’Escriptura repeteix constantment que ell sempre hi és, que mai no abandona els seus fills.

Seguim l’ensenyament de Crist, l’Església ha de pregar constantment al Pare, que es faci la seva voluntat, que vingui a nosaltres el seu Regne. Estar en sintonia amb la voluntat del Pare, com Jesús ho ha estat durant tota la seva vida, vet aquí el veritable sacrifici. Pel baptisme, ens hem endinsat en el sacrifici únic de Crist que celebrem en cada Eucaristia. Jesús prepara la victòria definitiva i nosaltres, que rebem d’ell la santedat, participem d’aquesta esperança, tal i com diu sant Pau.

La vida cristiana no és garantia de vida tranquil·la, assossegada i sense pors. Per això hem de repetir tantes vegades el que ens diu el salm, “Guardeu-me, Déu meu, en vós trobo refugi”, una pregària confiada i joiosa de qui busca i troba a Déu.    Sols quan posem en Déu les nostres esperances, la vida cristiana és garantia no de vida tranquil·la, però sí d’una vida segura. Perquè confiant en ell, passi el que passi, sempre estarem fora de perill.


                     Mn. Pere