Comentari de les lectures del diumenge

 

 

Diumenge XXVIII  durant l’any  Cicle B      dia 14 d’octubre -2018

La radicalitat de l’evangeli sovint ens pot semblar plena “d’impossibles”.
Fer-nos infants per acollir la novetat del Regne? Com? nosaltres que ja ho sabem tot de tant sentir-ho... fer-nos servidors? tan pressionats com estem per promocionar-nos, fer currículums... donar-ho tot als pobres? impossible. Es, com si estiguéssim tancats en un cercle. Moltes vegades ens tanquem a tota esperança de conversió i de l’acció de Déu en la nostra vida.
Però si ens parem a mirar la història, trobarem testimonis de com Déu fa possible els nostres impossibles: Nicodem, un entès en sagrada escriptura, es va obrir i aprengué de Jesús; Leví, un home de negocis dubtosos, va deixar la taula on recaptava els impostos per seguir Jesús; els fills de Zebedeu, homes d’ambició, van deixar de competir i van esdevenir apòstols infatigables. Tots ells van canviar i es van posar al dia, com diríem ara.
L’amor de Jesús és alhora realista, coneix bé cada persona i la seva realitat, Jesús no elimina la complexitat de les coses, tot al contrari, les humanitza.
 La primera lectura fa un elogi de la saviesa. L’autor enalteix la saviesa per damunt de tot (ser savi no és saber moltes coses), ens diu que l’aprecia més que la salut i la boniquesa, més que els honors i el mateix or. Doncs bé: la veritable saviesa consisteix a saber què té importància en la vida i que no en té. Sabem estimar de debò, de veritat?
El cim de la saviesa és la Paraula feta al nostre abast. Però és com una espasa de dos talls i vivament penetrant, que arriba al moll dels ossos, enmig de tantes paraules com hi ha al món. Déu Pare vol la nostra col·laboració i capacitat per fer sentir aquesta Paraula que a la vegada, jutja i salva.
El text de la carta als Hebreus, és una guia segura per aquells que volem mantenir-nos en la veritat, la seva claredat interpel·la i orienta.
El jove ric és un jove inquiet, és complidor dels manaments i encara cerca com ha de posseir la vida eterna. Va corrent cap a Jesús i Jesús se’l mirà i l’estimà (cal fixar-se sempre en els gestos de Jesús). No és això ja suficient per saltar de joia i seguir darrere de Jesús?
Quines serien les nostres preguntes avui? Quines serien les nostres peticions?
El jove ric que es va acostar a Jesús ho tenia tot, només li faltava una cosa. Recordem la paràbola del mercader de perlesfines: aquell home en buscava una desesperadament i quan la va trobar, es va vendre tot el que tenia per poder-la comprar. ¿Sabem nosaltres escollir la perla més preciosa, la cosa més valuosa de la vida?
La invitació de Jesús va també avui adreçada a tots nosaltres.
Quina és la meva opció en la vida de ser cristià?
Què porto en el meu cor, o en la meva ment, com a cosa més important?
Quina és la preocupació principal de la meva vida?
Fent la valoració de la nostra fe, o demanant a Déu que ens la faci?
Jesús un dia va dir: feliços el pobres. Nosaltres en canvi diem: feliços els qui se senten satisfets d’ells mateixos, els qui tenen la paella pel mànec, els qui tenen sempre la raó, els qui se la passen bé, els qui tenen totes les comoditats que anuncia la televisió.
Per seguir Jesús, cal deslligar-se del que no ens deixa ser lliures. I Jesús, des de la seva estimació, li proposà: Amic, vine amb els pobres, i Déu serà la teva riquesa.
Déu ens pot alliberar de tot el que sembla impossible.
Els deixebles han tastat l’amor i la llibertat de Jesús, amb més força que tot el que visqueren anteriorment. I en el seguiment de Jesús reberen les promeses més belles que es podien imaginar: per casa, el Senyor; per herència, els pobres, i per família, els qui escolten la Paraula de Déu i la posen en pràctica.

Mn. Pere
 

 
   

Reflexió dominical