Comentari de les lectures del diumenge



Diumenge XXIII durant l’any   Cicle - C dia 8 de setembre-2019


La primera lectura comença fent-nos una pregunta: Qui pot conèixer què desitja Déu? Salomó sap per experiència que l’home, si confia només en les seves pròpies forces, no és res, i es serveix de l’oració per demanar a Déu la Saviesa divina: “feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar, perquè pugui fer justícia al vostre poble i destriar el bé del mal”.

El que prega ha de tenir consciència que la saviesa no és en primer lloc fruit de l’esforç humà. Sols pot ser assolida plenament com un do diví. L’ésser humà s’obre a nous horitzons de llum i de veritat, gràcies a la comunicació gratuïta de la saviesa divina i de l’Esperit Sant de Déu.

Qui pot descobrir la voluntat del Senyor, si no ha rebut la saviesa?

El salmista ens recorda en el seu cant: “Mil anys als vostres ulls són com un dia que ja ha passat, ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor”.

En la carta de sant Pau dirigida a Filèmon, el tema de fons és l’esclavatge; una pràctica de la societat grecoromana contrària al missatge de Jesús. L’apòstol no afronta directament el problema sinó que es limita a exposar els principis de la doctrina cristiana, de manera que Filèmon, un cristià de Colosses a qui se li ha escapat un esclau de nom Onèsim, en tregui les conseqüències.

Li recorda que només l’amor cristià aconsegueix d’anivellar les desigualtats, ja que en Crist “ja no compta ser esclau o lliure”. Per salvar la situació d’Onèsim i evitar la sanció estipulada per la llei, l’apòstol aconsella Filèmon que el rebi com a germà en Crist.

   L’evangeli d’avui ens diu que a Jesús el seguia molta gent. El més normal seria que Jesús n’estigués content i donés facilitats per fer-ne deixebles. Precisament Jesús els parla i els presenta un programa molt bonic i engrescador, perquè es tracta d’estimar, però al mateix temps molt exigent.

Els proposà (i ens proposa també a nosaltres) dos punts bàsics per a seguir-lo: hem d’estimar molt el pare, la mare, els germans. Però encara hem d’estimar més  Jesús, <<més>> no vol dir que sigui <<en contra>> sinó que pot ser amb un amor a Jesús que englobi ja les mateixes relacions familiars. Fins i tot, més que la pròpia vida.

En segon lloc, carregar amb la pròpia creu, és a dir, amb les pròpies responsabilitats. Aquí Jesús no parla de carregar la seva creu, (la del Calvari) sinó la pròpia i de cadascú. Les coses que en principi estimem més, família, vida i bens materials, han de cedir el pas a un amor més gran.

Ser cristià, és fàcil o difícil? Aquesta pregunta convé que ens la fem sovint, perquè el sol fet de formular-nos-la vol dir que no estem endormiscats.

El do de la fe no ens és concedit una vegada per sempre, sinó que l’hem d’anar acollint al llarg de la vida, sobretot quan la intervenció de Déu a través dels anomenats (signes dels temps) ens obliga a donar una resposta a la crida que Ell ens fa.

La llibertat cristiana ens permet de reflexionar sovint sobre si ser deixeble del Crist és fàcil o difícil, i d’assumir-ne també cada dia la responsabilitat de continuar. 

Jesús ens posa avui dos exemples. Però si ens preníem massa econòmicament les paràboles de la construcció de la torre i del rei que s’asseu a deliberar, entendríem malament el misteri de la nostra llibertat.

Jesús ens convida a asseure’ns i calcular. Hauríem de prendre un full en blanc i fer una mica de programació personal del curs que anem a començar. I podríem fer com tres columnes: una amb les “inversions”, l’altra amb les “renúncies”, però sobretot una tercera, marcant-hi ben bé els “objectius” que es volen assolir, que és el més important. Veuríem sobre el paper quins moments dediquem a la reflexió de la Paraula de Déu, a la pregària, què volem aconseguir i què estem disposats a deixar.

És clar que podem optar pel Crist o no, podem prendre la creu o rebutjar-la. Però Déu ens ha mostrat també el misteri del seu amor infinit.

La nostra fe no és una cosa que puguem prendre-la alegrement. Hi entra més en joc una persona, que no pas una empresa. Una persona que ens ha creat, ens ha redimit i ens invita constantment a participar de la seva mateixa vida.

Ja el profeta Jeremies s’expressava així: “M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir, vós heu estat el més fort”. Potser la vida cristiana no consisteix tant a prendre la creu com a deixar-se prendre per la força i la tendresa de Déu.

Optar pel Regne requereix maduresa i seriositat, perseverança i esforç, intel·ligència i planificació.


Mn. Pere



 
   

Reflexió dominical