Comentari de les lectures del diumenge

Diumenge XIV durant l’any Cicle B dia 8 de juliol -2018


Les lectures d’aquest diumenge ens parlen d'increença i rebuig. Ezequiel és enviat com a profeta per Déu al poble d’Israel, un poble rebel que no fa cas de Déu. Sant Pau ens diu: “m’agrada veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist”. Jesús és menyspreat pels seus paisans, no accepten que sigui l’enviat de Déu. Per ells és “el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume...”. No saben mirar més enllà. No es fixen en la seva manera de fer. No escolten el seu missatge. És cert que Jesús és un de nosaltres: “vertader home”. Però això no treu que sigui també veritable Déu. Així ho diem en el Credo, “Déu veritable nascut de Déu veritable”.

Quina experiència tan amarga seria per a Jesús, veure que a la sinagoga de Natzaret, va ser rebutjat pel seu mateix poble! Tan amarga que se sorprengué de la seva manca de fe.

Tota vida profètica comporta una ambigüitat. Perquè el profeta es mou entre la realitat humana que li és pròpia i la grandesa de la proximitat de Déu.

El profeta Ezequiel rep aquesta missió, com a missatger de Déu; el profeta no proclama la seva paraula sinó la paraula de Déu. “Tant si t’escolten com si no t’escolten, tu digue’ls: Això diu el Senyor Déu, perquè, ni que siguin un poble que sempre es revolta, han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells”.

Ara bé, què és més fàcil, creure en un Déu totpoderós, o creure en el Fill de Déu, el fuster de Natzaret? O creure en el testimoni de vida cristiana que em dóna el meu company de camí?

Els mestres de la Llei pregunten a Nicodem: Tu també ets de Galilea? Investiga l’escriptura i veuràs com de Galilea no en pot sortir cap profeta. D’on li ve tot això? No és el fuster, el fill de Maria? I els seus parents viuen entre nosaltres, són gent normal.

Jesús no és un missatger feble, és portador d’un missatge poderós i vencedor. Jesús parla i és amor, perdó, servei, recerca la pau i la justícia, netedat de cor, confia només en Déu. Nosaltres creiem que és la veritat, però també la veritat és feble, perquè la veritat, no es pot imposar.

I la veritat, una vegada anunciada, no exigeix res, no és un missatge de victòria, d’èxit, de domini, d’orgull. Només té una victòria en aquells que hi creuen, en ells triomfa per la veritat que troba en un cor obert i acollidor. Jesús mateix va quedar sorprès de la seva incredulitat, però no pot fer-hi res.

És precisament en la seva mort que aquella feblesa va triomfar de l’odi, de l’enveja, de l’orgull, malgrat la soledat i la por. És el triomf en el cor de Jesús mateix, davant l’aparent victòria de tots els altres, i sant Pau ho expressa així: “Quan sóc feble, és quan sóc realment fort, m’he acostumat acontentar-me del que tinc”.

Són expressions de la dificultat personal, expressions també de fracàs, però Pau, no ho viu amb un esperit negatiu. Aquest fracàs i dificultat experimentats personalment els viu com una manifestació de la força que l’arrossega, que no té altre nom que el Crist, el Senyor.

Testimonis i exemples per a tots nosaltres que ens poden esperonar en el nostre fer de cada dia, i com podem evangelitzar la nostra societat, en la qual vivim i ens movem dins els nostres projectes de comunitat parroquial.

¿Avui com sabrem que hi ha un profeta entre nosaltres?

Quan algú s’atreveix a dir al poderós: no tens raó.

Quan algú se sent lluny de la mentida, vingui d’on vingui.

Quan algú s’atreveix discretament i amb senzillesa a portar la contrària al món, pel que fa amb el poder de les lleis i amb l’abús dels diners.

Quan hi ha qui sap dir sí quan és sí i no quan és no, sense tenir mai dues cares.

Quan algú s’atreveix a estimar els altres i els ajuda sense esperar res a canvi.

Quan algú és capaç d’escoltar pacientment, sense fer cap gest de superioritat.

Quan algú no perd mai l’esperança i es manté serè...

Mn. Pere

 
   

Reflexió dominical