Comentari de les lectures del diumenge


Diumenge XIX de durant l’any  Cicle -C dia 11 d’agost-2019


El llibre de la Saviesa ens recorda la sortida d’Egipte anunciada un segle abans als nostres pares, perquè se sentissin encoratjats en veure la salvació dels justos i celebrar la Pasqua en llibertat. Es comprometeren a observar la llei: tot el poble havia de participar igualment dels béns, com havien participat dels perills.

La carta als cristians hebreus ens parla de la FE del nostre pare Abraham, “Creure és posseir anticipadament els béns que esperem”: aquesta frase inicial vol ser com una definició parcial de la fe, vista en relació només amb l’esperança.

Sortí del seu país sense saber on aniria, residí com un foraster sota tendes, igual que Isaac i Jacob, va fundar un llinatge: tot i la seva edat avançada, nasqué una descendència nombrosa. Gràcies a la FE, oferí el seu fill únic, per mitjà del qual  havia rebut la promesa de Déu. Però Abraham confiava que Déu podria ressuscitar-lo.

La nostra fe, petita o gran, ha de tenir, entre altres, aquest model que ens invita a confiar, fins i tot contra tota esperança, sempre en Déu.

Jesús a l’evangeli ens diu: “No tingueu por”, però afegeix també una frase molt contundent:“On teniu els vostres tresors, hi tindreu el vostre cor”, que també la podem dir a l’inrevés. “On teniu el vostre cor, hi tindreu els vostres tresors”.  Per comprendre tot això, Jesús posa com exemple tres paràboles.

La paràbola de l’amo que torna de la festa i troba els seus criats atents i vigilants. Ell mateix s’ofereix, ple d’amor, a preparar la taula per servir-los. Ens il·lustra la recompensa promesa per Jesús, i afegeix: “feliços els criats que l’amo trobarà vetllant...” La confiança en l’amor que Déu ens té no pot estalviar-nos el deure de vigilar, a fi que el nostre cor no es deixi seduir pels “béns que les arnes fan malbé”.

La del lladre inesperat que irromp a la casa, i se n’emporta tots els béns. Ens vol dir que l’esdeveniment és inesperat. L’única garantia de defensa és la vigilància. Així tornarà un dia el Senyor. Els deixebles han de viure a l’espera del Fill de l’home sense deixar-se vèncer per la indiferència o el cansament.

L’administrador fidel i prudent que està fent el que cal. Jesús explica a Pere qui són els destinataris de la paràbola: L’administrador fidel i prudent, és aquell que reparteix l’aliment quan toca, és imatge, tot i que no exclusiva, dels responsables de la comunitat, sempre que compleixin la missió que els va ser encomanada: “feliç aquell servent si l’amo, quan arriba, troba que ho fa així”.

Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més. Ser creient és endinsar-se en el camí de ser coherents. Per això la responsabilitat no ens demana el que no podem donar sinó que ens encamina a allò que ens confia Jesús, a ser servidors i no amos.

Atents i vigilants, fidelitat i prudència. ¿Per què hem de vetllar els cristians, si tenim Déu amb nosaltres? ¿O potser, més aviat, la presència de Déu en nosaltres resulta encara molt teòrica?

El Senyor no ens porta sempre als braços; ens ensenya també a caminar i, per això, correm el risc de caure alguna vegada. Tampoc no ens estalvia l’esforç de mesurar cadascun d’aquests passos per tal que l’equilibri entre la providència de Déu i la nostra llibertat, sigui de la màxima coherència.

La nostra espera vigilant ha de ser activa. No es tracta d’una espera inactiva, és a dir, d’anar passant les hores sense fer res, esperant amb els braços plegats. Tot el contrari. Es tracta d’una espera activa.

El salm ens ha dit avui: “que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai: aquesta és l’esperança que posem en vós”


Mn. Pere


 
   

Reflexió dominical