Comentari de les lectures del diumenge

 

 

Diumenge II de Quaresma  Cicle A      dia 8 de març-2020


La Pasqua passa pel desert. No és pas un desert de sorra i sense arbres. És el desert on se sent la ventada de l’Esperit.

Déu va escollir Abraham per reprendre amb la humanitat el diàleg trencat per la infidelitat. “Vés-te’n del teu país, del teu clan i de la casa del teu pare...”, abandona així tota seguretat humana. En l’obediència de la fe, Abraham es posa en camí perquè la promesa de Déu li basta. Amb la seva benedicció, Déu li promet, a ell i als seus descendents, un nom i una descendència, renuncia a les seguretats, per endinsar-se en una nova realitat: un poble, nascut de nou per obra del Creador.

També nosaltres hem d’arribar a la celebració de l’Eucaristia, convidats pel Senyor, amb una confiada  disposició per abandonar i sortir de les pròpies seguretats humanes, a fi de ser renovats interiorment i recuperar la nostra original vocació, rebuda ja en el nostre baptisme.

El salmista ens diu que la paraula del Senyor és sincera “Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vós”.

La Quaresma és un exercici, és un dol que tots hem de passar. Pau ho passa molt malament a la presó i, en la carta que escriu a Timoteu, ens invita també a nosaltres a no avergonyir-nos de donar testimoni de la nostra fe, del Crist que es va deixar clavar en creu per a nosaltres i no pels nostres mèrits. 

Estem iniciant el camí vers la Pasqua. L’escena clàssica del segon diumenge quaresmal és dominada per la narració en perspectiva pasqual de la Transfiguració.

Però alerta! Primer cal sortir i fer camí. ¿A quin preu va creure Abraham? Abraham inaugura la Fe. No dubtà ni per un moment. Desterrat, però sense queixar-se, va creure i Déu és fidel. Avui “creure” (en cristià) és “sortir” d’un mateix i avenir-se amb altres creients disposats a tot segons el pla de Déu.

Per arribar a la transfiguració, s’ha de passar pel desert. Moltes són les evocacions que ens fa la Bíblia d’aquest lloc. Les comunicacions amb la divinitat, amb l’Absolut, sempre han estat la pau i el silenci.

El desert bíblic no és allunyament, sinó despreniment. ¿Què ens hem d’emportar? Tot el que som, i res més. No som robots programats. Déu ens vol tal com som, tenim dies i moments de cridar i de plorar, de resistir. ¿Per què no? Així la gràcia complirà el seu paper de transformar-nos.

Estem a punt? Doncs marxem junts. El camí no serà fàcil, però amb la mirada del Pare, i fent Església peregrina, el desert serà fèrtil.

Si glorifiquem Déu amb les nostres actituds i la nostra manera de comunicar-nos amb els altres, podrem ser aquella llum que el nostre món necessita per resplendir el rostre de Crist, mort i ressuscitat per donar-nos Vida eterna. 

Mn. Pere


 
   

Reflexió dominical