Comentari de les lectures del diumenge

 

 

 

Diumenge XXIV durant l’any  Cicle - B  dia 12 de setembre-2021


El profeta Isaïes ens diu que si ens mantenim ferms i constants en les nostres vides, malgrat les circumstàncies adverses d’alguns moments, el Senyor és amb nosaltres.

De fet ens narra una experiència profètica amb la seva reflexió: Vocació per a la paraula, constants en la missió i confiança en el Senyor.

El Senyor m’ha donat una paraula, una llengua, un instrument per parlar en nom de Déu. Però per a ser profeta-missatger cal abans ser deixeble-escoltador; per això un matí i un altre em desvetlla l’oïda perquè l’escolti.

Constància en la missió, jaque la missió profètica comporta unes dures exigències i no fer-se enrere, afrontant els inconvenients; per això el Senyor pot formar-lo i modelar-lo.

Confiança en el Senyor. No es dona per vençut, perquè té la seva ajuda, experimenta l’ajut del Senyor que és més fort que el dolor i les ofenses, va tranquil i confiat al judici perquè té a prop el que demostrarà la seva innocència.

La desil·lusió ve perquè ens hem fet una falsa imatge del nostre Déu i volem un Déu “utilitzable” segons les nostres rauxes o capricis.

La segona lectura ens ajuda a tocar de peus a terra: si la teoria de “bona” persona no la demostrem, la nostra fe és ben morta.

Amb les meves obres, et demostraré la meva fe. Pau i Jaume volen demostrar-nos el mateix “credo”, és a dir, que la fe no és pas l’adhesió a unes fórmules i pràctiques determinades, sinó al Crist el qual amb una mentalitat certament desconcertant, desborda tota racionalitat calculadora i apassionada i engresca tot aquell qui vol seguir-lo.

Les paraules que ens diuen en l’ordenació diaconal, quan ens entreguen els sants Evangelis, podrien aplicar-se a qualsevol cristià: “Creu el que llegeixis, ensenya el que creus i practica el que ensenyes”.

Jesús preguntà als deixebles què deia la gent d’ell. A tots sempre ens preocupa què pensa la gent de nosaltres mateixos.

Avui a tots ens hauria d’interessar recuperar la identitat de cadascun. No us sembla que en la reflexió d’aquesta setmana, el Mestre ens demana: tu, qui ets? Qui som com a persones i com a poble de Déu?

Davant la pregunta de Jesús, Pere respon bé, perquè confessar que Jesús és el Messies és relativament fàcil però acceptar fins a les últimes conseqüències aquesta confessió de fe, amb tot el que comporta, és més complicat.

Les persones som sempre molt hàbils per dir paraules boniques que no comporten compromisos. Ara bé, demostrar amb la vida això que diem ja és una altra cosa.

És en aquesta segona part on falla sant Pere; quan la fe s’ha de posar en pràctica en la mateixa vida. És llavors quan es veu que la confessió de Pere no és tan ferma com semblava, quan es veu que no pensa com Déu, que dóna la vida, sinó com els homes que volen conservar-la.

Entenem que a nosaltres també se’ns ha dit que hem de plantar cara a la mort. Quan així ho digué Jesús, Pere es va posar a contradir-lo. Pobre Pere, no sabia que perdre la vida és guanyar-la per a molts.

Reconeixem que mentre hem dit creure en Jesús, moltes vegades “ens guardem la vida perquè ningú no ens la prengui”.

Jesús prohibeix als deixebles que diguin que és el Messies, fins que sàpiguen realment el que diuen, fins que entenguin que el designi Salvador de Déu, passa per l’entrega total i absoluta de tot, fins a donar la vida.

Els deixebles no entendran què significa ser el Messies fins després de la passió, la mort i la resurrecció de Jesús.

                          

 Mn. Pere